Legalitzem la llibertat (1): Marihuana.

Coro Xandri legalizacion marihuana

Coro Xandri legalizacion marihuana

 

Iniciaré aquesta sèrie sobre legalitzacions amb la qüestió de la marihuana, argumentant des d’un punt de vista ètic i utilitarista.

Intentaré, primer de tot, fer un ràpid resum de la legalitat del cànnabis a l’estat espanyol. El consum de cànnabis no està penalitzat a Espanya, sempre que no es fumi en espais públics. No obstant, la producció, la distribució i el comerç de marihuana està prohibida en la majoria dels casos. Per al consum propi, és legal qualsevol quantitat que puguis justificar que fumes, tot i que no es pot cultivar. La tinença d’herba o haixix al carrer, té límits. En el cas que t’acusin de qualsevol delicte contra la salut pública, pots anar a la presó perfectament, i fer apologia de la marihuana, i recomanar en públic el seu consum és delicte.

Aquesta és, doncs, la regulació de la marihuana a Espanya. Malgrat això, moltes som les veus que creiem que la legalització total d’aquesta droga (és a dir, legalitzar no només el consum sinó també la producció i compra-venda, que actualment són il·legals) seria el millor camí possible per diferents motius: enfortir les llibertats individuals, reduir asimetria de la informació i problemes de selecció adversa, reduir els abundants ingressos dels narcotraficants, baixar els preus, acabar amb la guerra de les drogues i la seu malbaratament de recursos, acabar amb la violència que existeix al voltant de les drogues i normalitzar la situació dels individus que treballen en aquest sector, incloent la qüestió fiscal.

En primer lloc cal dir que amb la legalització total del cànnabis faríem un gran gran pas per aconseguir la llibertat de l’individu. Si partim del principi que cada persona és propietària i responsable de si mateixa i que, com a conseqüència, té el dret a la llibertat, l’estat no hauria de poder prohibir o regular cap aspecte de la seva vida personal a no ser que violi els drets de tercers; en cas contrari ens trobaríem en un cas de coacció i de negació d’una part de la nostra llibertat. És per això que molts considerem que l’estat no ha de prohibir el consum de marihuana, ni restringir les plantes que posseeix cada persona ni declarar il•legal la compra-venda d’aquesta droga tova ja que es tracta d’un lliure intercanvi entre individus (ningú m’obliga a comprar, ningú m’obliga a vendre). Atempto contra els drets d’algú altre si fumo, planto, compro o venc marihuana? No. Doncs llavors no hi ha cap motiu per il•legalitzar ni regular en excés aquesta droga.

En segon lloc, podem argumentar per la legalització de la marihuana des d’un punt de vista econòmic. Carlos Valderrama, d’Students for Liberty, tracta aquesta perspectiva en un article del qual aprofitaré part de l’argumentari incorporant-hi algunes aportacions pròpies. Assumint de bon principi que, encara que la compra-venda de marihuana estigui il·legalitzada, seguirà havent-hi comerç d’aquest tipus, ens trobem que en el mercat il·legal de cànnabis existeix un problema d’asimetria de la informació entre compradors i venedors de marihuana. El cas és que, ex-ante, els venedors coneixen perfectament la qualitat de la marihuana que venen, mentre que els compradors no ho saben. Així doncs, els venedors poden oferir baixa qualitat a un preu alt. Per continuar analitzant el cas, suposem, per simplificar, que només hi ha dos tipus de proveïdors de marihuana: els de bona qualitat i els de mala qualitat. Si tothom tingués informació perfecta, hi hauria dos mercats diferenciats, un en què els proveïdors de marihuana de baixa qualitat comerciarien amb els demandants de marihuana de baixa qualitat (i baix cost) i un altre en què comerciarien els proveïdors de marihuana de alta qualitat i els demandants d’alta qualitat d’aquesta droga. En aquest cas, no hi hauria problemes, ja que a l’existir informació perfecta i simètrica, cadascun dels mercats trobaria el seu punt d’equilibri. En una situació real, però, això no passaria, al no haver-hi informació perfecta sinó informació asimètrica en què els proveïdors tenen coneixement perfecte sobre el producte que s’està venent però els compradors no.

En aquest exemple es suposa que els proveïdors de marihuana d’alta qualitat
tenen un cost de €350 i els de baixa qualitat a €150. Els consumidors no
estan disposats a pagar més de €300. Conclusió: l’asimetria de la informació
provoca que només es vengui marihuana de baixa qualitat (adverse selection).

 

En aquest cas, els venedors de marihuana de baixa qualitat oferiran el producte a un preu més baix (qualitat més baixa, cost més baix) que els venedors d’alta qualitat (en un model de microeconomia diríem que hi ha dues corbes d’oferta diferents), mentre que els compradors de marihuana, davant el risc que puguin ser estafats, estaran disposats a pagar menys per el producte i la conseqüència serà que només es vendrà marihuana de baixa qualitat (la de menor preu) i la marihuana d’alta qualitat (i d’alt preu) no es vendrà (en marc microeconòmic, en el mercat d’alta qualitat, el punt d’equilibri seria Q=0). Aquest es fenomen és conegut amb el nom de selecció adversa i per resoldre aquest problema s’han proposat diverses solucions com oferir garanties en el cas que el producte sigui de mala qualitat (la incorporació de garanties reduiria l’asimetria de la informació, ja que només els good types estarien disposats a oferir garanties). Un altra solució és el signalling, que consisteix en comunicar a l’interessat que ets un good type. Exemples de signal poden ser els certificats de Cambridge que demostren que tens cert nivell d’anglès o els segells halal en el món islàmic, que indiquen que els aliments han estat elaborats d’acord amb el que s’estableix a l’Alcorà, actuant també com un senyal de qualitat. La reputaciótambé és un element clau per solucionar aquest problema: en relacions repetitives, els venedors estarien interessats en oferir bona qualitat (o, millor dit, no estafar i oferir una qualitat estandarditzada), per tal de no perdre clients en possibles intercanvis posteriors. I, per últim, el fet d’incórrer en costos fixos irrecuperables pot ser sinònim de millor qualitat. Com explica en Carlos al seu article “the seller could invest in a clean, pleasant and well sorted shop, which would contrast sharply with the unprofessionalism of most street dealers. Making this investment would signal to buyers that the marijuana sold there is of a higher standard and quality than can be found elsewhere”. Per què explico tot això? Doncs perquè el problema d’asimetria de l’informació i de selecció adversa es pot solucionar utilitzant garanties, signalling, la conservació de la reputació i el fet d’incòrrer en costos fixos irrecuperables però aquests elements són molt difícils de portar a terme si la marihuana és il·legal, ja que necessiten ser garantides legalment via contractes.  [Per a més informació teòrica sobre el problema d’asimetria de la informació, selecció adversa i possibles solucions, podeu consultar el llibre Empresa, Mercado e Instituciones del professor Benito Arruñada.]

En tercer lloc és important destacar que la legalització de les drogues podria comportar una reducció dels beneficis dels narcotraficants i, com a conseqüència, preus més barats. El negoci il•legal de la droga, com és ben sabut, s’ha caracteritzat per omplir les butxaques dels grans traficants. Un exemple n’és el narcotraficant Joaquín Guzmán Loera (Chapo Guzmán) que va ser, després de la mort de Bin Laden, l’home més buscat del món i va ser capaç d’amassar una quantitat de diners propera als 1.000 milions d’euros convertint-se en el cinquanta-cinquè individu més ric del món al 2011 segons la revista Forbes. Si el mercat de la marihuana es legalitzés deixaria de ser un món ocult del coneixement d’uns pocs i es convertiria en un mercat tant normal com el del pa, el del cafè o les taronges, on els diferents venedors competirien per captar clients fins al punt que els preus baixarien i, com a conseqüència, també decaurien els beneficis dels empresaris. Per tant, amb la legalització de la marihuana seria més difícil que aflorin personatges com Chapo Guzmán, que es fan milionaris aprofitant-se de la il·legalitat. Amb aquesta legalització, a més, podríem acabar amb els diferents actes violents que existeixen al voltant de les drogues. Tots hem sentit a les notícies casos de violència, assassinats, ferits… per culpa del comerç d’estupefaents. Amb la legalització de la marihuana, no hi hauria cap motiu per a que continuessin les matances i violència, igual que no són habituals aquest tipus de conflictes relacionats amb l’alcohol o el tabac.

En quart lloc, un altre motiu per tal de legalitzar la marihuana és el fet que la coneguda com a guerra contra les drogues ha estat un fracàs. La guerra contra les drogues no ha tingut l’efecte esperat perquè, després de gastar una enorme part dels recursos pagats pels contribuents que podrien haver estat millor a les butxaques dels ciutadans (s’estima que als Estats Units s’han gastat gairebé 50 bilions d’euros en perseguir la llibertat dels individus a comerciar amb droga, consumir-la i produir-la) a lluitar contra les drogues, segons un informe elaborat pel Departament de Justícia dels EEUU, ha augmentat la disponibilitat de drogues a aquell país, a més d’haver empresonat a persones que l’únic delicte que han fet ha estat vendre un producte, la marihuana, que un altre individu volia comprar, deixant pel camí violència, corrupció i vides perdudes.

En últim lloc cal mencionar que la legalització de la marihuana portaria una normalització de les feines que giren al voltant d’aquest negoci que avui dia és il·legal. Amb la legalització es podrien crear empreses productores i venedores de marihuana que pagarien els seus impostos i podrien contractar treballadors que es podrien beneficiar de serveis socials que actualment no poden gaudir (encara que també és veritat que a dia d’avui no paguen impostos). Actualment, al ser un mercat il•legal, aquest negoci no repercuteix en les arques públiques, cosa que sí passaria en un mercat legal. Hem de pensar que ni els grups narcotraficants, càrtels, màfies… paguen cap mena d’Impost de Societats; ni els traficants paguen IRPF ni quota d’autònoms  i ni els consumidors paguen IVA a l’aconseguir la droga. Per què la meva empresa, si sigués empresari, hauria de pagar Impost de Societats i els grups narcotraficants no? Per què els treballadors hem de pagar IRPF i els traficants no? Per què cadascú de nosaltres ha de pagar l’IVA per comprar aliments, vestuari o aparells electrònics i els consumidors de marihuana no? Alguns dels defensors de la legalització de la marihuana, sobretot de la branca liberal llibertària en la que m’hi incloc, apostem per reduir els impostos a la seva mínima expressió, però això no és motiu per deixar d’insistir en què és una injustícia que els sectors legals paguin impostos però els sectors il·legals (i no que haurien de ser-ho) no els paguin.

Diguem prou! Reclamem la legalització de la marihuana: recuperaríem més llibertat individual, no tindria per què augmentar el nombre de consumidors, reduiríem problemes d’asimetria de la informació i selecció adversa, desapareixerien els narcos milionaris, baixarien els preus, s’evitaria la violència al voltant de la droga, deixaríem de gastar milionades en perseguir a gent que només ofereix un bé que altres persones volen comprar, normalitzaríem la situació dels professionals del sector i evitaríem la seva discriminació. A què esperem?

(*) La major part dels arguments relatats en aquest article són perfectament aplicables en el cas d’altres drogues, inclús en el cas de les drogues dures. De totes formes, m’he volgut centrar en la marihuana, al tractar-se d’una droga més comú i que és més fàcil legalitzar de forma unilateral.

(**) Per consultar casos d’èxit en lleis sobre drogues podeu fer click aquí.

 

Fuente: EuropeuDigital – Coro Xandri.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Conoce nuestro Manual de Buenas prácticas