Els clubs de cànnabis: un buit legal a resoldre

Els metges alerten que el consum de marihuana fa que el cervell no es formi com deuria / Mel Martín

Bàrbara Padilla / Els clubs cannàbics han estat en el punt de mira aquestes vacances a Catalunya. L’Agència de Salut Pública ha elaborat un esborrany que aviat podria regular el funcionament d’aquests tipus d’associacions, amb 165.000 socis al territori. Fins ara, el buit legal existent ha fet que proliferin dos tipus de clubs. D’una banda, els anomenats “autoregulats”, on només tenen accés un nombre limitat d’usuaris i on la marihuana no prové del mercat negre. De l’altra, els de les “males praxis”, amb lligams amb importants xarxes de narcotràfic i constituïts per un nombre d’usuaris descontrolat.

Els darrers anys, “el nombre de clubs ha augmentat significativament –ara n’hi ha al voltant de 400– per donar resposta a una necessitat social”, en paraules de Gabriela Sierra, portaveu de la FEDCAC (Federació d’Associacions Cannàbiques Autoregulades de Catalunya). “Nosaltres tenim ara mateix 26 entitats associades –com el Club Ribat de Sabadell, amb 100 socis– que segueixen un model de bones pràctiques; un manual que hem presentat a la Generalitat per regular els clubs. Portem dos anys de negociacions i creiem que és el millor que es pot fer per evitar excessos. El govern vol regular el cannàbis terapèutic, d’acord, però oblida l’autocultiu i les associacions”, lamenta Sierra.

Aquest estiu, l’Ajuntament de Barcelona ha suspès vàries llicències de clubs cannàbics. A la comarca, també s’ha vist perjudicat el club Kali de Sant Cugat, amb 1.000 socis actius, acusat de tràfic a tercers. “El club ha denunciat l’usuari que suposadament va vendre cànnabis a un noi que no formava part de l’entitat. Amb l’autoregulació, reduïm aquests riscos: no es ven a menors de 21 anys, no es fa apologia de la droga i diem no al turisme cannàbic”, comenta.

Club Diamonds, a Terrassa

Des de la federació, s’està treballant en l’elaboració d’un registre de clubs cannàbics que podria veure la llum en breu. Això permetria saber quantes associacions d’aquest tipus hi ha a la comarca, com ja passa al País Basc. Una d’elles seria Vallparadís Cànnabis Club, “un espai d’autoconsum i normalització del cànnabis a Terrassa”, segons es pot llegir al seu compte de Twitter. L’altre, al qual ha tingut accés aquest diari, seria el Club Cannàbic Diamonds de Terrassa, un local amb billars, futbolí, màquines de videojocs, televisió i sofàs on es pot consumir cànnabis de forma controlada. Aureli Rodríguez n’és el president: “A Espanya n’està penalitzada la venda, però no el consum. Nosaltres estem en contra de la compra de marihuana al mercat negre. Si algú vol marihuana, a l’associació en tenim un petit cultiu”.

A Diamonds, reparteixen les despeses del cultiu entre els que hi volen participar. “Tenim un grup d’usuaris tancat: no pot entrar ningú que no sigui amic o recomanat, per evitar que pugui venir aquí un nano que no ha fumat mai i digui que és usuari de marihuana. Tindríem problemes, perquè n’estaríem fomentant el consum. D’aquesta manera no estem fent apologia de la droga”, afirma. Hi ha, però, una excepció: els usuaris que tenen una recepta mèdica. “Hi ha malalties on el consum de marihuana minimitza el dolor. Una d’elles és la pressió intraocular o el glaucoma. La marihuana fa que la malaltia no vagi a més”, apunta. És el que es coneix com a “usuaris terapèutics”.

Des de Diamonds, critiquen el buit legal dels clubs. “A Espanya hi ha un forat legal i ningú ha volgut posar-hi normes o un sistema de control perquè els clubs no s’extralimitin. Ens trobem ara que vénen narcotraficants de nivell internacional amb 500.000 euros i lloguen un local a la Diagonal de Barcelona amb Passeig de Gràcia de 800 metres quadrats i munten una associació que al·lucines. Aquests treuen els diners del tràfic. Són gent amb molta pasta, que deuen tenir un cultiu de marihuana impressionant i que es protegeixen dient que cultiven per a l’associació”.

Segons aquest club, limitar el nombre de socis és important per a la bona autoregulació del local. “No pots tenir 250.000 socis. No pots ser igual que el club del Barça. Has de tenir els seus carnets d’identitat, que es conegui tothom… La idea és que tots siguem amics. No funcionem igual que els famosos coffee shops d’Amsterdam”, explica Rodríguez, que afegeix: “Aquí els clubs arribem amb el boca a boca, perquè no podem fer publicitat”.

L’Ajuntament sap que existixen, perquè estan enregistrats com a associacions sense ànim de lucre.  No obstant, en el cas de Diamonds, ha vingut la policia i els ha demanat el contracte de lloguer, l’assegurança de responsabilitat social per si algú pren mal i els estatuts signats, que poden estar segellats pel Ministeri d’Interior o la Generalitat.  “Això sí, no ha vingut mai ningú dient-nos que fem apologia o que fem merder. Som gent normal”, assenyala.

Al club Diamonds reconeixen els efectes negatius del cànnabis. “Això és com tot. El vi pot ser molt saludable o molt dolent, depenent de si beus una ampolla de vi cada dia o bé un got, com recomana l’Organització Mundial de la Salut. El cànnabis ha de ser de bona qualitat i que no tingui cap malaltia, com els fongs, que poden afectar els pulmons. S’ha d’ensenyar la gent com fumar. No pots estar fumant petes tot el dia. Donem un màxim de 3 grams diaris, que són un o dos porros al dia”.

Efectes al cervell

Tot i que el cànnabis pot tenir fins terapèutics, des de l’Hospital Taulí de Sabadell, alerten dels efectes que pot produir un consum excessiu de marihuana. Ho explica la cap d’hospitalització de psiquiatria i unitat de desintoxicació del centre, Gemma García. “El cervell no es forma com deuria. Hi ha dèficits, unes connexions que no hi són. Disminueix l’hipocamp… És sobretot un tema estructural. El que es veu més perjudicat és el rendiment intel·lectual, la memòria i la capacitat d’aprendre coses noves, sobretot en els nois de 12 a 14 anys, perquè el cervell s’està desenvolupant i tenen més dificultats en el rendiment escolar”, assegura.

Estadísticament, el consum de cànnabis a Catalunya ha baixat entre les persones de 18 a 64 anys, però ha pujat en els adolescents. Si abans l’edat mitjana d’inici eren els 19 anys, ara està entre els 14 i els 18. “Els adolescents queden malament davant dels amics dient que no volen fumar i la pressió del grup els fa enganxar-se. Tenen una baixa percepció del risc. Creuen que és una droga innòcua perquè s’ha popularitzat i a més té finalitats terapèutiques”, explica.

Quan es consumeix marihuana, els efectes físics poden ser, segons García: baixada de tensió, taquicàrdies, gana, dilatació dels bronquis i ulls vermells. Això pot portar a bronquitis. tos i altres complicacions, com una infecció respiratòria. En l’àmbit psicològic, depenent de la persona, es pot donar eufòria, tristesa o ansietat, “perquè puja la freqüència cardíaca, el cor s’accelera i hi ha gent que s’espanta”. “Cada persona ho viu de forma diferent. Hi ha gent que té paranoies i símptomes psicòtics. Es pensa que l’estan vigilant o parlant d’ella. El problema  és que no hi ha una medicació per curar una persona addicta al cànnabis. La dependència és psicològica i s’ha de motivar a la persona a deixar-ho per sempre”, diu García.

Fuente: ELDIARIDELVALLES

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Conoce nuestro Manual de Buenas prácticas